ARXIUS - TERRA DE PACTES

Jaume Vicens Vives

POLÈMICA SOBRE LA LLIBERTAT MEDIEVAL. Una de les grans il·lusions de l’historiador romàntic, tant si procedia del camp liberal com si se sentia inclòs entre les gents amants de la tradició, fou considerar l’edat mitjana com una època de llibertats. Confonia la llibertat que ell defensava —de nissaga jacobina— o el fur que venerava —una resta petrificada de passades concepcions històriques— amb l’existència efectiva d’unes condicions jurídiques, senyorials o urbanes, privilegiades. Perquè cal entendre’ns bé des d’ara: privilegi no vol dir, precisament, llibertat ni tampoc llibertats. El fet que la sobirania del rei fos limitada per unes trinxeres legals atorgades a certa mena de gent —de bon antuvi, als senyors feudals; des- prés, als burgesos— no pressuposa que l’home d’aquella època fos efectivament liberal; significa poc més que això: que la societat medieval s’havia organitzat en compartiments closos, cada un dels quals es relacionava amb els altres per una xarxa convinguda de garanties mútues. Aquest privilegi, d’altra banda, no era etern, excepte quan intervenien diners en la seva concessió. I encara la potestat règia podia modificar-lo quan ho exigia el bé comú, noció que s’estengué des de mitjan segle xiii gràcies als teòlegs i jurisconsults eclesiàstics. Els furs monolítics i inalte- rables de les grans compilacions jurídiques medievals només apareixien així en els codis estantissos i en les picabaralles de cerimonial dels segles XVI i XVII. La vida, com sempre, s’esmunyia per les escletxes de la lletra menuda de les ordinacions.

Els historiadors de la nostra Renaixença no s’escaparen d’aquest defecte d’òptica, general en llur època. Quan parlaven de la monarquia, de les Corts, de la Diputació del General i dels municipis de Catalunya, ho feien amb la millor bona fe de creure liberals unes institucions que els semblaven bressol de tota mena de llibertats. Més endavant, altres historiadors, seguint el topant dels temps, les consi- deraren democràtiques. No podien concordar-se amb el parer dels tradicionalistes, que trobaven en els mateixos exemples la millor fermança de llurs perennes ideals de corporativisme jeràrquic, de lligam social enfront de la dispersió individualista de la societat. No cal dir que els catalans de l’edat mitjana no eren ni liberals, ni demòcrates, ni tradicionalistes. Foren homes de llur temps, que resolien llurs problemes d’acord amb una mentalitat estrictament medieval. I, per tant, una mentalitat de privilegi o de classe privilegiada.

 

Imatges: Jordi Boixareu / Alarmy Stock Photo

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi