En la vertiginosa cursa per una vacuna que aturés la pandeÌ€mia de la Covid-19, Vladímir Putin es va despenjar anunciant que laboratoris russos havien reeixit de forma incontestable i que el nou faÌ€rmac rebria el nom de Sputnik V. En el moment d’emetre la declaració, els qui anaven al capdavant de la recerca eren el Regne Unit, Alemanya, la Xina, els Estats Units i Rússia. L’apel·lació a l’Sputnik era una picada d’ullet a aquell tram de segle XX, entre els anys cinquanta i seixanta, en queÌ€ l’URSS va ostentar la supremacia dels vols aeroespacials liderant la investigació científica i tecnoloÌ€gica en el seu pols amb la superpoteÌ€ncia rival. PeroÌ€ conquerir la Lluna requeria una cursa de fons per a la qual va saber reservar-se molt millor la NASA i, com és sabut, fet i fet van ser astronautes nord-americans els primers —i de moment els únics— a trepitjar el sateÌ€l·lit. Amb el seu anunci, Putin aconseguia copar els titulars dels mitjans planetaris, tot i que desvetllés suspicaÌ€cies burletes de la comunitat científica internacional, incloent-hi l’OMS i els més prestigiosos infectoÌ€legs i epidemioÌ€legs. PeroÌ€ el megaloÌ€man mandatari no es va tallar a l’hora de penjar-se una medalla propagandística, tal com Nikita Khruschov es vantava el 1957 d’haver posat en oÌ€rbita el primer sateÌ€l·lit artificial. Més que un eÌ€xit científic, l’Sputnik significava alhora una demostració de poder i una amenaça: si un coet tenia capacitat per transportar un radiotransmissor a l’estratosfera, podia fer el mateix amb una bomba atoÌ€mica. El «nacionalisme de la vacuna», com antany la cursa espacial, s’emmarcava en la competició de les noves grans poteÌ€ncies, ja no per dirimir l’equilibri de forces en una suposada confrontació nuclear, sinó en la molt més diaboÌ€lica guerra bioloÌ€gica i bacterioloÌ€gica, i en els estralls que podria provocar en les economies.

Imatges: Youtube