¿D'ON VENEN ELS MOTS?

Màrius Serra

Plató va obrir el debat sobre el naixement de les paraules al Cràtil. En aquest diàleg, Sòcrates és requerit a fer de mitjancer entre dues postures oposades. D'una banda, Hermògenes postula que l'origen dels mots és arbitrari i, per tant, depèn dels hàbits dels parlants. Segons el seu parer, la relació entre el nom i la cosa —avui potser diríem entre el significant i el significat— és una convenció. Per això, Hermògenes considera que els noms no expressen l'essència de les coses que anomenen i, per tant, són susceptibles de ser substituïts per d'altres previ acord entre els parlants. Per contra, Cràtil sosté que les paraules contenen elements sonors que deriven directament de l'essència d'allò que designen, de manera que conèixer els noms equival a conèixer les coses. De fet, arriba a defensar que hi ha lletres ideals per designar les coses toves o d'altres que són més idònies per a les líquides. Una caricatura del dilema seria reunir dos pagesos en un tast de formatges. El primer pagès publicaria una enquesta a Twitter per decidir com n'hem de dir, d'aquell deliciós aliment: «Opció a: lletatge; opció be: tupinada; opció ce: formatge; opció de: Dire Straits.» El segon diria, mentre en tasta un de tupí: «Si és tan clar que això és formatge, no sé pas per quins set sous li diuen queso!»                                   

Totes dues postures tenen punts febles. Potser per això Sòcrates no es decanta per cap de les dues. Retreu a Cràtil la imperfecció de molts noms a l'hora de capturar l'essència del que pretenen significar, analitza la formació de paraules tot establint etimologies que en alguns casos s'han demostrat falses i acaba dient que és millor concentrar-se en l'estudi de les coses que no pas en el dels mots que les designen. De fet, aquesta idea d'apartar-se de l'estudi del llenguatge per no entrar en un bucle serà recurrent en tota la història del pensament, cada cop que reapareix el debat entre l'origen natural o convencional de les paraules. L'herència d'aquest debat ha pres el nom de cratilisme. Entre els convencionalistes més aferrissats hi trobem Aristòtil, Boeci, sant Tomàs, Locke, Hegel o Saussure. Davant seu, els cratilistes (o mimologistes), presenten argumentacions més heterogènies. Sant Agustí, John Wallis, Leibniz, Rowland Jones o Charles de Brosses conformen el ventall dels diversos graus d'oposició al convencionalisme absolut. A finals del segle XIX el debat sobre l'origen del llenguatge es va arribar a considerar un cul de sac tan paralitzador que es va prohibir. Tot i això, en algunes de les seves múltiples facetes, segueix viu perquè els enigmes al voltant dels orígens incerts sempre són suggeridors, i hem perdut tots els trens documentals que ens podrien dur a les certeses.

                                                                                      

Imatges:  © Castells i Planas / Dagoll Dagom


Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi