EL FOC DE LES IDEES

Martí Dominguez

L'any 1642 va morir Galileu i va nàixer Newton. En aquesta circumstància sempre he vist un colpet d'ull de la història, tan fortuït com vulgueu, però que m'ha animat a interpretar el desenvolupament del progrés científic com una mena d'escala, amb graons o baules, interconnectades entre elles. Com va dir Newton: «If I have seen further, it is by standing upon the shoulders of giants» («si he vist més lluny, és perquè vaig pujar a muscles de gegants»). De gegant en gegant, per a entendre’ns.                                     

Certament, la història no és lineal, i inclou molts avenços i retrocessos, i molts períodes en blanc, i moltes petites contribucions que ajuden a construir el gran mur de pedra seca del pensament. Johann Wolfgang von Goethe va qualificar l'edat mitjana com un període de foscor i d'absència, i malgrat que els historiadors es resisteixen a veure aquests segles d'una manera tan negativa i desproveïda de ciència, resulta colpidor com des del pensament clàssic la humanitat es va abocar a uns segles de tan poc progrés científic, i on el dogma ho va congelar, si no enderrocar, tot o quasi tot. Encara avui, en les societats modernes, l'avanç científic ha de lidiar amb el pes mort del pensament màgic, d'unes religions que tenallen el seu desenvolupament natural.                           

El mateix Galileu Galilei, des de les seues primeres descobertes amb el telescopi, advertia en una de les seues observacions: «Prengueu nota, teòlegs, que en el vostre desig de convertir en matèria de fe proposicions relatives a la immobilitat del Sol i de la Terra, correu el risc d'haver d'acabar condemnant per heretgia els qui mantinguen que la Terra està quieta i que és el Sol el que es mou.» L'advertència és tan agosarada que resulta sorprenent i, certament, els teòlegs al·ludits en prengueren nota. Trenta anys abans, aquells que Galileu reptava amb l'evidència de les seues descobertes havien cremat Giordano Bruno en el Campo de'Fiori, a Roma, per mantenir opinions contràries al dogma religiós imperant. Ara, en aquella plaça s'alça una escultura del filòsof, obra d'Ettore Ferrari, amb la inscripció emocionant: «Bruno —Il secolo da lui divinato— qui dove il rogo arse» («Bruno —el segle que vares endevinar— ací on va cremar la foguera»). A Bruno el cremaren viu, amb els llavis fortament cosits perquè en aquells darrers moments no poguera proclamar cap tipus d'heretgia (ni de frase lapidària), i les seues cendres foren llançades al Tíber.                       

 

Imatges: National Portrait Gallery / National Gallery / Wikimedia Commons


Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi