EL MITE DEL RENAIXAMENT

Peter Burke

L’historiador neerlandès Johan Huizinga va escriure que «la paraula Renaixement evoca en el somiador la imatge d’un passat de bellesa, de porpra i d’or». O, per ser exactes, el que veuen reflectit en la seva ment és El naixement de Venus, de Botticelli, el David de Miquel Àngel, la Mona Lisa de Leonardo, Erasme, els castells del Loira, i la Reina de les fades, tots barrejats en una imatge d’una edat d’or de la creativitat i la cultura.

Aquesta imatge del Renaixement —amb R majúscula— es remunta fins a mitjans del segle XIX, a l’historiador francès Jules Michelet (que n’estava fascinat), al crític John Ruskin (que no l’aprovava) i, sobretot, a l’erudit suís Jakob Burckhardt, el famós text del qual, La cultura del Renaixement a Itàlia (1860), descrivia aquest període utilitzant dos conceptes, el de l’«individualisme» i el de la «modernitat». Segons Burckhardt, «a l’edat mitjana, la consciència humana es mantenia, com coberta per un vel, somiant o en estat d’entreson [...] i l’home només es reconeixia a si mateix com a membre d’una raça, d’un poble, d’un partit, d’una família o de qualsevol altra forma de col·lectiu». Va ser a Itàlia, al Renaixement, «on aquest vel es va esvair a l’aire per primer cop [...] l’home es va convertir en un individu espiritual, i es va reconèixer com a tal».  El Renaixement és sinònim de modernitat. Per a Burckhardt, l’italià «va ser el fill primogènit de l’Europa moderna». Petrarca, poeta del segle XIV, va ser «un dels primers homes realment moderns». Va ser a Itàlia on va començar la gran renovació de l’art i de les idees i, posteriorment, aquestes noves actituds i formes artístiques es van difondre per la resta d’Europa.

Aquesta idea del Renaixement és un mite. Evidentment, «mite» és un terme ambigu, i aquí l’utilitzem deliberadament amb un doble sentit. Quan els historiadors professionals al·ludeixen als «mites», generalment es refereixen a relats del passat que poden ser considerats falsos o, en certa manera, enganyosos. En el cas de la descripció que Burckhardt fa del Renaixement, els historiadors posen en dubte, per exagerats, els contrastos espectaculars que l’autor assenyala entre el Renaixement i l’edat mitjana, i entre Itàlia i la resta d’Europa, ja que aquests contrastos es produeixen per no haver considerat les diverses innovacions que es van fer durant l’edat mitjana, la pervivència d’actituds tradicionals en el segle XIV i fins i tot més tard, ni tampoc l’interès dels italians per la pintura i la música dels Països Baixos.

Imatges:  Ivoha / Alamy Estoc


Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi