Els mestres de la fona

Antoni Janer Torrens

El topònim Balears ja porta imprès el caràcter bel·licós dels seus antics habitants. Prové de l’expressió semítica ba’lé yaroh, que significa ‘mestres del llançament’. Només es referia, però, a Mallorca i a Menorca, les úniques illes que van desenvolupar, des de l’any 1000 aC, la cultura talaiòtica, de construccions megalítiques (talaiots a Mallorca i taules i navetes a Menorca). Eivissa i Formentera, en canvi, van estar sota l’òrbita cartaginesa des del segle VII aC. Així ho testimonia el nom de la capital, Ebusus, que al·ludeix a Bes, el déu de la festa adorat pels fenicis.

Els grecs, que van fer escala a les illes però mai s’hi van instal·lar, eren plenament conscients que a l’arxipèlag hi havia dues identitats culturals diferents. Així, van distingir entre les Pitiüses (‘illes dels pins’) i les Gimnèsies (‘illes dels despullats’), un apel·latiu que remetia no tant a la quasi completa nuesa (gymnos) dels mallorquins i menorquins, sinó a l’escassetat del seu equipament militar en comparació amb el dels soldats hoplites, d’armament pesant. El que feia d’aquells homes uns guerrers formidables no era pas l’armament, sinó la seva traça amb la fona, que els atorgaria fama immortal.

 

Imatge: © Pere Llobera


Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi