Els miralls que s’emmirallen

Carme Riera

Per a molta gent, també per a nosaltres els autòctons, la paraula Balears va associada a una altra: turisme. El turisme en l’actualitat constitueix la menjadora fonamental de les illes i, tal vegada per això, perquè ens proporciona en gran mesura el blat que fa possible el nostre pa de cada dia, passem per alt que, malauradament, comporta massificació, vulgarització i fins i tot degradació. Durant una època, a finals dels anys cinquanta i en especial a partir dels anys seixanta, quan l’aeroport de Son Sant Joan va substituir el petit aeroport de Son Bonet i els europeus del nord, arribats en els primers avions de reacció que aterraren a Mallorca, van anar descobrint l’illa, la febre constructora va arrasar els arenals, els assassins de paisatges començaren a campar sense control i s’alçaren hotels arreu.

El negoci turístic havia començat de manera incontrolada. La industria de los forasteros (1903) que reclamava Bertomeu Amengual per poder transformar Mallorca, també les Balears, l’economia de les quals, basada en l’agricultura, era força pobra, emergí a meitat del segle xx sense cap control i sobrepassà qualsevol previsió. A finals de la dècada dels cinquanta, el setmanari Paris Match va fer referència a aquesta desgràcia amb el nom de balearització, un terme negatiu amb el qual es volia cridar l’atenció sobre un fenomen urbanístic que permetia una construcció disbauxada arran de mar, fruit d’una pèssima planificació i lligada a una demanda turística cada vegada més potent.

 

Imatge: Leo Wehrli / ETH-Bibliothek, Zuric / Wikimedia Commons


Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi