FERNAO MENDES PINTO I EL DESORDRE DEL MÓN

Isabel Soler

Des de la seva arribada a l’Índia el 1537, i al llarg de dues dècades, Mendes Pinto diu que va recórrer tot l’Orient, des d’Etiòpia i Abissínia, Aràbia, Ormuz i l’Índia, fins a Sumatra, Java, Indoxina, Tartària, la Xina i el Japó.

Els jesuïtes diuen que era ric i reconegut al Japó, amic i devot del pare Francesc Xavier. Aquestes informacions contradiuen la imatge que Mendes Pinto construeix d’ell mateix en la seva crònica, aquest «pobre de mi» sotragat pel destí.

Entre mercaders, missioners i pirates es movia Mendes Pinto amb comoditat, tot i les moltes desgràcies que explica, perquè era un d’ells, o els era tots. És l’home que es mou de manera experta pel desordre del món.

Si en la literatura de viatges és comú reconèixer les cultures trobades com l’altre —el desconegut, l’exòtic, el bàrbar—, a la Peregrinació són els aventurers portuguesos els que esdevenen l’alteritat en ocupar l’Orient de manera brutal i despietada.


Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi