ICONOGRAFIES CREUADES - EL RIU DE LA VIDA, EL RIU DE LA MORT

Xavier Antich

Com a mínim des d’Heràclit, al segle vi aC, el riu està vinculat a la imatge de la vida. Perquè és flux, continuïtat, canvi i alhora persistència. L’aigua del riu corre sempre, com la vida: «L’ésser humà té el destí de l’aigua que corre», va escriure Gaston Bachelard a L’Eau et les rèves. Essai sur l’imagination de la matière (1942). Bachelard va desplegar el projecte insòlit, d’un abast sense precedents, de cartografiar l’imaginari cultural que s’ha desplegat al voltant dels quatre elements bàsics: l’aigua, la terra, el foc i l’aire.

Bachelard apuntava que, a diferència dels altres, «l’aigua és l’element transitori», i que «l’ésser consagrat a l’aigua és un ésser en el vertigen», perquè «mor a cada minut, i alguna cosa de la seva substància s’enfonsa contínuament». Però això passa, és clar, amb l’aigua dels rius, no pas amb l’aigua del mar: «l’aigua del mar», escrivia amb una intuïció fulgurant, «és una aigua inhumana». D’aquí Bachelard derivava que «el mar produeix contes abans que somnis» i que, per tant, no només el mar no constitueix enlloc una mitologia primitiva, sinó que només l’aigua del riu ha estat capaç, des dels orígens, de nodrir l’imaginari creatiu, «perquè el somni natural imagina a partir del que es veu, del que es toca, del que es menja».

 

Imatges: Museo del prado, Madrid / Wikimedia Commons

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi