ICONOGRAFIES CREUADES: «Aquella terra que sorgia del mar»

Xavier Antich

Giani Stuparich va publicar el 1942 un relat titulat L’illa que alguns, com Enrique Vila-Matas, consideren «un llibre perfecte, una obra mestra». És la història del retrobament d’un fill amb el seu pare quan aquest, a les portes de la mort, l’invita a acompanyar-lo en el seu darrer viatge a l’illa natal. Una història de vida i de mort, però també de reconstrucció de la complicitat perduda i de recuperació de la terra originària. L’illa, en aquesta narració, no és només l’escenari: és la metàfora de la vida, fràgil i tanmateix sòlidament nodrida de records; els que fan possible, justament, encarar-se amb l’autenticitat i la veritat del dolor.

Quan arriben a l’illa, amb el ferri, i s’endinsen en l’arxipèlag muntanyós que, de lluny, tenia l’aparença d’uns núvols, amb «la sensació d’angoixa voluptuosa que fa que tothom prefereixi estar sol», descobreixen la frescor i l’encant d’«aquella terra que sorgia del mar». El relat ens guiarà per aquest intens encontre en el llindar de la vida i la mort, i ho farà convertint l’illa en la topografia d’aquests instants memorables, alliçonadors: «Aquí es tenia una impressió clara de la substància coratjosa i tenaç que formava l’illa: aquest grapat de terra, enmig de les fúries i els capricis d’un element indomable, en continu perill de ser esmicolada, arrencada del fons i arrossegada alegrement com una carcassa porosa». Això permet al fill entendre millor «el caràcter dels homes nascuts a l’illa, que havien sentit aquesta estructura als ossos i aquesta inquietud a la sang [...]. La pau del port era una il·lusió; la realitat era allà fora, en la lluita oberta i contínua».

 

Imatge:  Alte Nationalgalerie, Berlín / Wikimedia Commons


Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi