LA FRÀGIL VERITAT DEL PERIODISME

Jaume Guillamet

Renaudot era un funcionari, tenia els títols de «metge
 del rei» i de «comissari dels pobres del Regne». Regentava un Bureau d’adresse, una oficina amb full d’anuncis propi on la gent s’hi podia adreçar per trobar feina, bescanviar serveis i aconseguir assistència mèdica. ¿Podia dir sempre la veritat, quan la sabia, sense impediments?

La veritat era cosa del rei; tot ho era, llavors. 
La llibertat de premsa trigaria encara un segle i mig a arribar a França, amb la revolució del 1789. Renaudot avisava els prínceps i els estats estrangers que no volguessin barrar el pas a les seves gasetes, perquè no ho aconseguirien. Uns prínceps que ningú gosava fer enfadar,
 com avisava Tobias Peucer, autor d’una primera tesi doctoral sobre periodisme a Leipzig, el 1690: «és cosa perillosa escriure sobre aquells que et poden proscriure [...] i, a més, rarament es diuen coses veres sobre els prínceps que encara viuen».

La veritat era cosa del rei; tot ho era, llavors.
 La llibertat de premsa trigaria encara un segle i mig a arribar a França.

 

Imatge: Library of Congress, Washington

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi