L'ART D'ENGANYAR ELS DÉUS

Toni Padilla

Quan els espectadors es dirigien cap a l’estadi on cada quatre anys se celebraven els Jocs Olímpics caminaven per una avinguda flanquejada per estàtues dedicades a Zeus. Estàtues de bronze amb inscripcions a la base de pedra, on es recordava que la glòria esportiva s’aconseguia gràcies a l’esforç i el sacrifici, no pas amb diners. Eren les estàtues pagades amb les multes imposades als esportistes que havien enxampat fent trampes als Jocs. Perquè, en una societat que venerava déus que cometien infidelitats i assassinats, els humans també estaven disposats a tot per tal d’assolir la immortalitat. Els primers esportistes tramposos de la història van fer de les seves molt abans del naixement de Jesucrist, amb un ventall de trucs prou ampli. D’imaginació no els en mancava, als grecs clàssics, tot i que a molts els van descobrir i les seves històries van ser immortalitzades amb aquelles estàtues, un escarni públic als ulls de tothom. Bé, de tothom no; les dones no podien presenciar els Jocs Olímpics. Ni els esclaus. L’esport ja era elitista, llavors.

 

Imatge: Wikimedia Commons

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi