L'HOME QUE ENS VA ROBAR ELS COLORS

Antonio Baños

El blanc del marbre permet que l’actitud i l’expressió restin purs als ulls de l’observador, deia Winckelmann. L’experiència estètica s’aconsegueix sense trampes ni estímuls. Només per la línia i la forma.

L’apel·lació al vells valors de la democràcia i la república era imprescindible per donar una pàtina de credibilitat a les noves idees dels revolucionaris il·lustrats. Winckelmann els va oferir un codi formal que feia entendre a tothom on rau el poder, la llei o la sobirania.

Les autoritats van decidir emblanquinar la veritat. De fet, es té registre que al final del xviii hi va haver casos d’una «neteja amb àcid» de moltes peces per portar-les de l’error popular del color a la grandesa il·lustrada del blanc.

Tenim tan interioritzada la dèria del marbre blanc, que ens seria pràcticament impossible aprovar lleis en parlaments acolorits. Però tot això és una construcció cultural, un codi de color que porta encriptats uns valors. No és així arreu. Les potències que tenen els seus centres de poder ben acolorits són les que han esquivat la influència directa de la Il·lustració. La plaça Roja ens recorda que, des de sempre, el color roig s’associa a Rússia al poder i a la bellesa. Per als xinesos, el vermell és el color de la prosperitat, dels diners i, sobretot, del poder polític.