LLETRES PER A DIDEROT: LA VEU ESBORRADA DE SOPHIE VOLLAND

Marina Garcés

No em dic Sophie Volland. Volland és el cognom patern que dona nom a la meva família. Sophie és el nom que em va inventar Diderot a les cartes d’amor que em va escriure durant dècades. Sophie, saviesa, és clar. No cal donar-hi gaires voltes. Fa riure i tot: Diderot estimava la saviesa, com m’estimava a mi. O al revés. Alguns pensa- reu que m’idealitzava. Altres, que m’instrumentalitzava. Fareu de mi una víctima silenciosa de l’exhibicionisme del gran philosophe. A més, com molts deveu saber si sou lectors pòstums de les nostres lletres, jo tenia una mare dominant que m’allunyava dels homes i que m’apartava d’ell, el més estimat de tots. Pobra Sophie, és a dir, pobra Louise-Henriette. Però si no em sentiu, si no heu pogut llegir la meva veu ni tenir rastre del meu rostre, és perquè jo vaig voler cremar les meves cartes i no vaig sortir dels marges de la meva tranquil·litat. En un temps de salons i d’exposicions, jo no hi era mai prou. Mai tota. No sempre seva.