NOMENCLÀTOR: Anníbal, a les portes de la glòria

Toni Soler

Així com el veritable nostàlgic enyora, sobretot, el passat que no ha conegut mai, el patriota més genuí és lleial a un concepte idealitzat de la pàtria, una estampa fixa, adornada, més que a un paisatge o una gent —és a dir, els seus compatriotes—. Anníbal Barca va marxar de Cartago als nou anys, va créixer envoltat de soldats al campament del seu pare, el gran Amílcar, i no va tornar a la ciutat on va néixer, convertit ja en llegenda, fins trenta-cinc anys després. Havia dedicat la seva vida a honorar el jurament que, a instàncies del seu pare, va fer davant del déu Baal, a qui devia el nom: odi etern a Roma, la nèmesi de Cartago, que li havia arrabassat Sicília i el domini marítim a la Mediterrània occidental en la primera guerra Púnica (que els cartaginesos, o púnics, anomenaven primera guerra Romana). Anníbal, a més de ser un jove intel·ligent, astut i intrèpid, era també el producte de la derrota del seu pare, i buscava la glòria sense importar-li que el seguís un exèrcit de mercenaris de totes les nacionalitats, perquè els cartaginesos, com a bons fenicis, adoraven l’or més que la guerra. No es vessava sang cartaginesa a les batalles. Anníbal no combatia entre paisans. La pàtria sempre era lluny. Era lleial a un pare, un jurament, una ciutat que no recordava, un odi ancestral.

 

Imatge: Wikimedia Commons


Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi