PINOTXA A NOVA YORK

Adrià Pujol Cruells

Viscuda en comú, tota realitat és una construcció social que es basa en un relat compartit. I tant li fa si aquest relat no passa l’examen més elemental de la versemblança: mentre satisfaci, serà la versió oficiosa de la realitat —una versió que sovint té topants terapèutics, sentimentals, o sòrdids, manicomials, apoteòsics.

La família, una secta, un club, la comarca o la nació, les col·lectivitats es cusen a puntada d’històries, que fan sentit i legitimen, i de vegades els grups s’agrumollen al voltant de mentides flagrants. Nietzsche va deixar dit que, com que el món només es pot explicar amb el llenguatge (esotèric, científic, poètic), la veritat només podrà ser una il·lusió. Perquè el llenguatge s’acosta a la realitat, però mai no es converteix en la realitat, ni tan sols en la seva pell. Des d’aquest punt de vista, la vida grupal, els codis i els orígens acceptats són un emmascarament lingüístic, una fal·làcia, o sigui que la mentida és el veritable esperó de les relacions socials. Metàfores, eufemismes, llocs comuns, vet aquí la teranyina de falsedats amb què ens emboliquem, per no haver de pensar cada vegada què tenim de veres davant dels ulls —i sobretot al cap, on dorm el desig.

 

Imatges: Getty Images/Pool

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi