SEMPRE ENS QUEDARÀ EL PAISATGE

Joan Tort i Donada

SI HI HA AL PAÍS una infraestructura que ens fa evident la gran dificultat que representa conciliar —o, almenys, harmonitzar— tres conceptes com l’ordenació del territori, les necessitats del transport i de les comunicacions i la preservació del paisatge, aquesta és, per damunt de totes les altres, la ferroviària. I més en un territori com Catalunya: extraordinàriament fragmentat, en el pla físic, per la complexitat derivada de les formes de relleu i de l’encaix de la xarxa hidrogràfica i condicionat, en el pla humà, per la preeminència demogràfica i econòmica de la regió metropolitana barcelonina i per la rellevància de la taca urbanitzada que es fa present a tota la franja litoral i prelitoral des del Baix Penedès fins al límit septentrional del Maresme.
A continuació els plantegem una reflexió sobre el desenvolupament de la xarxa ferroviària a casa nostra prenent com a referència els tres plans o conceptes esmentats, completada amb una experiència de viatge. Avançarem, en qualsevol cas, una opinió que es podria adoptar com a conclusió i que, més aviat, considerem una premissa: al nostre país, i parlant en general, el ferrocarril ha estat una oportunitat desaprofitada. No ens atrevim a dir una oportunitat «perduda»: el debat sobre l’anomenat corredor mediterrani encara permet abrigar l’esperança de corregir, per a bé, algunes coses. Tot seguit tractarem de raonar aquestes consideracions i d’explicar una manera de veure el territori: a través de la geografia.

 

Imatges: Google © 2020 CNES / Airbus, Institut Cartogràfic de Catalunya, Maxar Technologies


Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi