SI HI HA AL PAÍS una infraestructura que ens fa evident la gran dificultat que representa conciliar —o, almenys, harmonitzar— tres conceptes com l’ordenació del territori, les necessitats del transport i de les comunicacions i la preservació del paisatge, aquesta és, per damunt de totes les altres, la ferroviària. I més en un territori com Catalunya: extraordinàriament fragmentat, en el pla físic, per la complexitat derivada de les formes de relleu i de l’encaix de la xarxa hidrogràfica i condicionat, en el pla humà, per la preeminència demogràfica i econòmica de la regió metropolitana barcelonina i per la rellevància de la taca urbanitzada que es fa present a tota la franja litoral i prelitoral des del Baix Penedès fins al límit septentrional del Maresme.
A continuació els plantegem una reflexió sobre el desenvolupament de la xarxa ferroviària a casa nostra prenent com a referència els tres plans o conceptes esmentats, completada amb una experiència de viatge. Avançarem, en qualsevol cas, una opinió que es podria adoptar com a conclusió i que, més aviat, considerem una premissa: al nostre país, i parlant en general, el ferrocarril ha estat una oportunitat desaprofitada. No ens atrevim a dir una oportunitat «perduda»: el debat sobre l’anomenat corredor mediterrani encara permet abrigar l’esperança de corregir, per a bé, algunes coses. Tot seguit tractarem de raonar aquestes consideracions i d’explicar una manera de veure el territori: a través de la geografia.

Imatges: Google © 2020 CNES / Airbus, Institut Cartogràfic de Catalunya, Maxar Technologies