SOBRE L'ESCRIPTURA FLUVIAL. CABALS, MEANDRES I DESBORDAMENTS

Borja Bagunyà

En el món de la metàfora, el riu s’ha fet servir tant, i ha estructurat tants imaginaris, que gairebé ens costa veure’l literalment. Mirem un riu i poques vegades hi veurem un llit, un cabal, una massa d’aigua estirada per la gravetat que busca un punt de repòs i que pren la forma que li permeten les impermeabilitats del terreny. Hi veiem més fàcilment una metàfora de la naturalesa ensalvatgida, o la figura d’una vida. Hi veiem un espai que connecta i un que divideix, hi veiem nedadors i ofegats, figura de l’oblit i alhora de la memòria, i la descripció icònica del temps que en va fer Heràclit, encara que en realitat no va dir exactament allò que diuen que va dir.

Que el riu és una figura de la vida se’ns ha tornat gairebé una evidència: els meandres, les caigudes, els estancaments, el naixement i la desembocadura; tot encaixa tan bé amb una certa idea del que és una vida estàndard (idea teleològica, lineal i més aviat clàssica, tot sigui dit) que podria discutir-se si hem antropomorfitzat el riu o si hem hidrologitzat l’individu.

 

Imatges: © Luzinterruptus

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi