UN CASINO I QUATRE ATACS DE COR

Àlex Gutiérrez

0. Els casinos són els temples de l’atzar, així que és normal que exerceixin una fascinació en els pobres mortals —que no en els mortals pobres— directament proporcional al desconeixement de les lleis de la probabilitat: la banca sempre guanya. Només que, de tant en tant, la bola de la ruleta ensopega les vegades justes per anar a caure a la casella que separa la ruïna d’unes butxaques plenes. És el que va passar, a finals dels anys seixanta, amb la primera adaptació al cinema de Casino Royale. El caos extrem del projecte semblava la recepta segura per a un fracàs estrepitós i la crítica de l’època va destrossar la pel·lícula. Però aquest James Bond en to paròdic no només va recuperar amb escreix un pressupost desbordat per les circumstàncies: el temps l’ha convertit en una obra de culte que encapsula bé els excessos i la psicodèlia d’aquella dècada esbojarrada.

1. El primer caprici de l’atzar és el tortuós camí que van fer els drets de la novel·la d’Ian Fleming —la primera protagonitzada pel cèlebre agent 007— fins a recalar en el cartipàs d’un dels personatges més curiosos de Hollywood: Charles K. Feldman. Orfe de pare i mare des dels sis anys, va fer de grum en un estudi de Hollywood i de càmera ocasional. Amb els diners que guanyava, va anar pagant-se la carrera de dret fins a convertir-se en advocat especialitzat en cinema i als vint-i-set anys ja havia fundat la seva agència de talents. Marilyn Monroe seria una de les seves clientes, i li produiria la pel·lícula La tentación vive arriba. També va finançar Un tramvia anomenat Desig, la qual cosa li va reportar múltiples topades amb la censura. Ludòpata de les apostes, va deixar el joc el 1947, però l’atracció pel risc financer es mantindria en la seva faceta de productor. Fleming estava decebut per la rebuda del seu llibre al mercat americà. Com que les vendes no s’enlairaven, quan l’actor i productor Gregory Ratoff va proposar comprar-li els drets cinematogràfics per 6.000 dòlars —una quantitat modesta— no es va molestar a negociar. Va agafar els diners i es va comprar un Ford Thunderbird.

Ratoff havia aconseguit aquells diners de Feldman i de Darryl Zanuck, aleshores president de la 20th Century Fox. La idea era començar a filmar a l’estiu d’aquell 1956 i així ho va anunciar al New York Times. Però la Fox no ho va veure clar i, en negar-li el finançament, el projecte va encallar. Tot i així, Ratoff va treballar el guió i va introduir-hi un gir peculiar: l’espia al servei de Sa Majestat era una dona. Ben Hecht, un dels guionistes més famosos dels anys daurats de Hollywood per les seves contribucions a Scarface, Encadenats o Allò que el vent s’endugué, també va rebre l’encàrrec de treballar en aquella història. En el seu cas, Bond passava a ser Lucky Fortunato, un gàngster tan bocamoll com expert jugador de cartes.

 

Imatges:  IMDb / Columbia Pictures


Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a EL MÓN D'AHIR (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos a la teva llibreria.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hi